El bloc de la Pilar

L'àguila negra

2010-11-24T16:56:00.000+01:00

Una cançó de Maria del Mar Bonet que feia moltíssim temps que no tenia present, i ara TV3 amb "No me la puc treure del cap" l'he recuperat. És molt bonica i em porta molt enrere...

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m'havia adormit
quan, de cop, el cel s'omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc.

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà
i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar.

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l'ocell, rei coronat, portava un diamant blau.

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.

Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
estels i més estels collirem tremolant.

Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record la pluja llançarem...

L'ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d'una emprengué el vol.

En construcció. Fent país

2010-11-11T12:29:00.000+01:00

Aquí podeu llegir el primer article que escric al Mirador de la recén publicació de la comarca.

Lipdub Independència

2010-10-29T14:55:00.002+02:00

Acabo de veure al facebook que hem batut el Rècord Mundial del Lipdub amb més gent que s'hagi fet mai, 5.771 participants!!!! I ha estat un Lipdub per la independència. Pell de gallina, emoció, ostres...no m'ho esperava aquest matí remoure'm d'aquesta manera. Sembla que a Osona tenen força traça amb aquestes coses.
Segons la Viquipèdia un bon lipdub ha de tenir espontaneïtat, "Fa la sensació que algú tingués la idea en el mateix moment, treu la càmera de vídeo personal, i diu: eps! nois: fem un lip dub amb aquesta cançó"; versemblança, la gent, producció i situació semblen espontànies, no preparades i reals; participació, "El vídeo no consta d'una sincronització espectacular feta per una única persona, si no d'un grup, participant tots junts en un esforç espontani, que sembla que comuniqui l'actitud i humor de la cançó"; i humor, la gent mostra una actitud divertida en el vídeo. Potser estic superada per l'emoció, però no són 4 ingredients essencials per aquest camí que ens estem proposant de traçar? Espontaneïtat, -que no improvisació- una actitud que surt de dins, no ens l'imposa ningú, ens dóna la gana a nosaltres i ho vivim en el dia a dia. Versemblança, està clar que si no ens creiem que la independència és possible, no succeirà mai. Participació, un procés de construcció nacional ha d'estar portat des de les persones i per les persones, cadascú de nosaltres aporta una part i sense la participació de la gent és impossible un futur nacionalment cohesionat, jo ja no em crec que són les petites avatguardes les que inicien les transformacions profundes. I sense humor, quin avorriment, no? Riure's de nosaltres és de bona salut, passar-ho bé, conèixer-nos, fer festa i riure, riure molt d'un moment tan seriós i important com és el de la creació del nostre propi estat.

El Lliure de Gràcia

2010-10-02T15:56:00.000+02:00

Després de 7 anys, aquesta setmana s'ha reobert l'emblemàtic Lliure de Gràcia, la meca del teatre català. Ahir vaig anar a l'estrena de Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams adaptada i dirigida per Àlex Rigola. Aquesta peça -convertida en un clàssic de cinema l'any 1958 amb un Paul Newman i una Elisabeth Taylor joveníssims- tracta sobre la comunicació en les relacions humanes i, sobretot, familiars. Amb un fort fonament psicoanalític carregat d'experiència pròpia de l'autor, els diàlegs ens condueixen per les clavegueres de la vida d'una família turmentada per les frustracions, els desenganys i les mentides; on la hipocresia i la repressió són les portes d'accés a la comunicació amb l'altre. Una posada en escena gens excèntrica, on el text és el màxim protagonista; i una escenografia de Max Glaenzel orgànica i austera; ajuden a recuperar la proximitat amb el públic, valor tan preuat del clàssic Lliure de Gràcia. La llàstima és que només dos actors estan a l'altura de tal intentsitat dramàtica, Chantal Aimée -Maggie- i Joan Carreras -Brick-. La resta de l'elenc no només no hi arriba sinó que distorssiona la progressió dramàtica i emocional del text. Va ser una experiència a batzegades, d'interrupcions constants per la no consecució del plaer de fer-me emocionar.

29S, què faig avui?

2010-09-29T12:05:00.004+02:00

Avui hi ha convocatòria de vaga general i ja porto setmanes reflexionant sobre quina opció i quina responsabilitat assumeixo. Parlo amb amics, amb persones que em són referents, llegeixo les seves reflexions als blocs, estic atenta a les discussions de les xarxes... i, sobretot, no escolto les tertúlies. I on més a gust em sento és en l'afirmació de fer vaga perquè defenso cert model social que està lluny de la dinàmica que impera al nostre món i al nostre país. Faig vaga perquè estic en contra de la gestió que estan fent de la crisi i perquè tinc molta ràbia als bancs i les caixes com a símbol màxim d'aquest sistema pervers. Faig vaga per dotar-la de contingut nacional i perquè el Rei Juan carlos no en fa. I faig vaga perquè em sento una ciutadana hereva d'un passat de persones que van lliutar per assolir uns drets; i compromesa amb un futur on el creixement econòmic -si és que encara n'hi ha d'haver- reverteixi a tota la societat.
No faig vaga per recolzar els sindicats ni per recolzar aquesta "esquerra" que no sabem ben bé cap on s'orienta, però el que sí que tinc clar és que no em quedo en la passivitat i vull que obrim opcions que trenquin aquesta paràlisi. Per tant, tot i que treballo pel meu compte, avui no responc correus de feina, no vaig a comprar ni a fer un cafè i no vaig a tallar-me el cabell -tenia hora a la pelu i l'he anul·lada-.

Miozz Mirades. Contra la crisi: reforma de forquilles salarials
Oriol Lladó. Dialèctica, progrés...i vaga

En construcció

2010-09-10T10:47:00.000+02:00

Ahir vam convidar a Ferran Requejo a l'Espai Betúlia perquè ens donés pistes de reflexió per respondre a la pregunta del milió: "I ara què?". Ens referíem a l'I ara què? després de la sentència del Tribunal Constitucional a la reforma de l'Estatut de Catalunya. Jo l'havia sentit parlar per primera vegada a uns seminaris a València sobre el federalisme assimètric davant d'un públic radicalment independentista. I ahir, uns 12 anys després vaig sentir com admetia que després d'anys de creure en una Espanya federal havia passat a ser partidari de la secessió com a única via per a la protecció de la minoria catalana en el món. Pels que som partidaris de la independència des de ben petits, ens agrada veure com cada vegada som més els que un dia votarem sí al referèndum. Ara bé, la sensació actual és que la ciutadania estem obrint portes en el panorama polític del nostre país amb nivells democràtics de participació i mobilització molt madurs, però sembla que el lideratge dels responsables polítics no acaba d'estar a l'altura de les circumstàncies. Nosaltres des del nostre lloc continuarem anant-hi!

Arrel, teixit i xarxa

2010-04-17T12:03:00.000+02:00

Ja fa temps que iniciatives d'economia social i banca ètica estan treballant en el nostre país, també fa temps que les conec, però fins fa ben poc no havia parat atenció que els seus missatges i els seus projectes també anaven dirigits a mi. Així, que després d'anys de rebre de la meva entitat bancària ofertes per obrir comptes estalvi, fer hipoteques, invertir a no sé on... vaig decidir amb els meus petits estalvis fer-me sòcia col·laboradora de Coop57. I ahir vaig rebre'n el primer butlletí a casa. Un butlletí ple de projectes del nostre país que estan treballant per la transformació, però el que més m'ha cridat l'atenció són les dades del saldo de les aportacions dels socis. Des del 2003 al 2009 hi ha hagut un creixement en aportacions, però el salt més espectacular és del 2008 al 2009, que s'ha passat d'una mica més de 4 milions d'euros a més de 6 milions. No és casualitat que això es doni en un context com l'actual. Com ells diuen a l'editorial és "la capacitat i potencialitat social de respondre al col·lapse econòmic des de paràmetres solidaris, inclusius i esperançadors" davant la crisi. Segurament, com a moltes d'altres persones, tots els anys de missatges provinents d'aquestes iniciatives no captats com a subjecte, han hagut de donar fruit en un moment com l'actual, un moment on es fa més palès que hi ha moltes coses que no funcionen i cada dia som més conscients que cadascú de nosaltres tant si fem com si no fem ens posicionem d'alguna manera. El butlletí el tanca un vers de Salvador Espriu Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança: així molt humilment ho demanem".

Mazoni és de la collita del 77

2010-04-04T14:54:00.001+02:00

Mazoni ha estat de gira durant 31 dies consecutius, ni la "nevada" el va fer aturar. Avui en fa un article a El Periódico, Un gargot a Catalunya. Recordo l'impacte de les primeres cançons que vaig escoltar d'ell en aquella època que no parava de sentir nous noms de músics catalans que estaven fora del clàssic circuit de l'anomenat "rock català". Per la responsabilitat que tenia en aquell moment a Òmnium Cultural vaig veure clar que no podíem quedar al marge del que estava passant a nivell musical al nostre país i vam iniciar algunes col•laboracions. De les que recordo més interessants són en l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música, un primer any amb Mishima i el següent amb Mazoni, acompanyat de Bikimel.
Però tornant a la gira de 31 dies, de la parada que Mazoni va fer a Badalona només lamento que hi haguessin cadires a platea i que no fos un dissabte a la nit. Suposo que la connexió amb aquest grup té moltes cares, però compartir una mateixa generació n’és una que m’agrada, i algunes de les nostres inquietuds vitals deuen confluir. Per això m'agrada sentir que algú se li fica al cap fer alguna cosa per créixer com a músic i com a persona, posar en dubte la idea que diu que el territori per als grups que canten en català és petit i et limita com a músic, i foragitar el pessimisme i la crisi. Això és el que a mi m'agrada intentar també des del meu àmbit. No sé si me’n surto tan bé com ell, però li robo aquesta idea que escriu: Si alguna cosa cansa, prova de fer-la més vegades fins que tingui un altre significat.

Només dir que gràcies Jaume, gràcies Mazoni! aquest gargot per Catalunya té una rúbrica amb molta personalitat.

L'Onclo Marcel

2010-03-31T13:11:00.000+02:00

Acabo d'arribar de l'enterrament del tiet d'un molt bon amic meu. L'Onclo Marcel -així és com l'anomenaven- tenia 75 anys i li va agafar un vessament cerebral el dissabte passat. Darrerament tinc el costum en els enterraments de familiars dels meus amics de voler conèixer les persones que s'han mort. Quan era petita em feia molt respecte i una certa por, però ara m'agrada poder mirar un mort, sembla que d'aquesta manera no m'amagui tant davant la mort o, com a mínim, intenti afrontar-la com una part inevitable de la vida. Tornant a l'Onclo Marcel, recordo haver-lo vist poques vegades en vida, però pel que he pogut veure avui i pel que el meu amic m'ha explicat era un nexe d'unió fonamental en la vida d'aquesta família. Durant la cerimònia, el capellà amb una tendresa finíssima ha anomenat l'Onclo Marcel com una persona que "havia fet un pacte amb els àngels per no créixer, per ser sempre un nen petit". L'Onclo Marcel era disminuït psíquic. Realment ha estat una cerimònia de comiat tendra, bonica i sincera.

Retorn a la blocosfera

2010-03-30T15:05:00.000+02:00

Torno amb un nou bloc. El bloc l'havia utilitzat, sobretot, per dos dels meus viatges: Palestina i Índia. I després vaig aprofitar-lo a compta gotes per escriure alguna cosa sobre obres de teatre i esdeveniments culturals que creia interessants. Ara que el recomenço -m'agrada veure-hi certa continuïtat- tampoc tinc clar per on anirà, però fa tota la pinta que serà un diari personal obert al públic on suposo que m'expressaré, opinaré i compartiré amb vosaltres aquest nou moment de la meva vida.
Gràcies per ser-hi!

A la presó

2009-09-23T00:27:00.000+02:00

A la TV hi fan coses d'aquest alt nivell de sensibilitat, riquesa i reflexió.

http://www.tv3.cat/videos/1487789/Laia-i-Eva

http://www.tv3.cat/videos/1500409/Infermeria-i-geriatric-laltra-preso

El meu aniversari

2009-07-23T00:59:00.000+02:00

Avui he fet 32 anys i he rebut aquest text de la Dolors.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140479

El Chicago del Círcol

2009-04-19T01:43:00.000+02:00

Acabo d'arribar de l'estrena de Chicago al Círcol Catòlic. No tenia massa clar si l'aposta de fer aquesta bogeria des del teatre amateur donaria resultats, però m'han deixat amb la boca oberta i amb els ulls plens de llàgrimes. Per la gent que ens dediquem a fer teatre amb recursos amateurs sabem que una obra d'aquest estil (cantar, ballar i interpretar) suposa un esforç i una energia incalculables. Començar els assajos un cop el món es posa a dormir pot semblar una matada, i no n'hi ha per menys, però allò que sents dins teu quan s'apaguen els llums després de l'última escena i notes el silenci seguit d'un esclat d'aplaudiments... això no té preu, és la recompensa d'aquest esforç que en aquell moment ja ni recordes que t'ha cansat més d'un moment. N'estic segura que això és el que han sentit avui la Dramàtica del Círcol dalt l'escenari. M'agrada anar al teatre de les entitats badalonines i veure que hi ha un gust i un esforç per la posada en escena, m'agrada veure com aposten per reptes arriscats, per noves maneres de fer teatre que ajudin a trencar motlles. Suposo que això vol dir que encara tenim moltes coses a dir.
Us recomano que hi aneu -si encara queden entrades-.

L'art de fer emocionar

2009-04-05T12:31:00.000+02:00

Aquest cap de setmana l'he dedicat al teatre. La companyia de teatre de La Cooperativa La Moral hem estrenat El miracle d'Anna Sullivan. La història d'una nena -Hellen Keller- cega, sorda i muda malcriada pels seus pares que aprèn a parlar gràcies a la perseverança i aparent duresa de la seva mestra -Anna Sullivan-. L'assaig general el vam dedicar a recollir fons per a l'Associació de les Mucopolisacaridosis i síndromes relacionats. La sorpresa més gran dels actors va ser quan ens vam adonar que aquell públic estava sentint l'obra com si l'haguessin escrita especialment per a cadascun d'ells, la majoria pares, mares, germans i tiets de nens que pateixen aquesta malaltia. Estàvem reflectint la seva realitat sense haver-ne estat conscients.
Els actors i les actrius quan pugem a l'escenari desitgem bojament transformar l'estat del públic, volem que surtin de platea diferents de com han entrat. Després de les hores i l'esforç dedicat, sembla que ho hem aconseguit. No hi ha art més gran que el de fer emocionar les persones.

El vídeo del viatge

2009-01-10T18:44:00.000+01:00

Les vacances de Nadal m'han servit per aprendre a fer vídeos. I he trobat la manera d'ensenyar les fotos d'un viatge sense que es faci pesat. Aquí hi ha el vídeo del meu viatge a l'Índia, amb música de Jaane Tu... http://www.vimeo.com/2723190

La Festa de les Lletres Catalanes

2008-12-21T20:01:00.000+01:00

Carles Santos, Lluís-Anton Baulenas, Vicent Usó, Sebastià Alzamora, Víctor Alexandre, Miquel Calçada, Toni Clapés, Nando Jubany, Oriol Ivern, Jordi Vila, Albert Ventura, Jordi Porta...
http://www.tv3.cat/videos/921849/58a-Nit-de-Santa-Llucia

Aloma al TNC

2008-10-26T14:28:00.000+01:00

Dijous vaig anar a l'estrena d'Aloma al Teatre Nacional. Després d'haver vist La Plaça del Diamant la temporada passada, vaig pensar que musicar una novel·la de Rodoreda per al teatre era un gran atreviment i podia despertar cert interès. L'obra no em va agradar, només les dues últimes escenes em van arribar a dir alguna cosa, però fins llavors l'obra només tenia algunes cançons boniques i una plàstica agradable. Vull pensar que potser és un problema del dia de l'estrena i d'aquí uns dies quan l'obra hagi rodat prendrà més ritme i més emotivitat, el que no tinc clar que puguin arreglar és la mala pronúncia d'alguns actors.
Quina llàstima, Dagoll Dagom, us felicito per l'aposta del projecte i pel que podria haver estat, continueu investigant per fer-ho millor!

Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba

2008-10-10T06:26:00.000+02:00

En Lluís Llach escriu per mi el final d'aquest viatge. Aquestes lletres m'han vingut a molts moments als llavis mentre corria per algun racó d'aquest fantàstic país.

i els lladres dels pobres on són?

on són els qui han robat a la misèria?

on dormen els qui han pres dels qui no tenen?

i qui els empaita?

i on s’amaguen?

Un cor a Barcelona

Canto el somni dels teus ulls

perquè en ell perviu tot el que estimo,

hi ha un poema de futur

en l'anhel que t'omple la mirada,

i és el teu somriure qui el proclama.

Un no sé què

Oda a l'Amin

2008-10-09T05:42:00.000+02:00

A Mumbai hi podria viure. És una ciutat enorme, te gairebé 40 milions d'habitants, esta en ple creixement i en canvi constant. Si torno d'aquí pocs anys segur que ja no serà la mateixa. És moderna, elegant, bonica i amb molta oferta d'oci. I com a gran ciutat d'un país com l'India al costat dels grans edificis s'hi troba el barri de xaboles mes gran de tot l'Asia. Però el que fa especial aquesta ciutat és estar-s'hi amb l'Amin. La vida de l'Amin és per fer-ne una pel.licula. Quan tenia 5 anys el seu pare es va morir i va estar vivint 3 anys al carrer fins que se'l van emportar a un orfenat. Als 18 anys va retrobar la seva família. I ara es cuida d'un senyor gran i fa de taxista a mida. Ell diu que en aquests moments podria ser un assassí, un traficant o un delinqüent, però que la vida li ha portat aquesta sort. És un exemple mes dels milions de nens en aquest país, alguns potser no han tingut tanta sort com ell. Coneix perfectament els catalans, mes que nosaltres mateixos i de seguida s'adona del que volem. És una persona encantadora, simpàtica, carinyosa i molt impacient. Dalt la moto o veient la posta de sol pel Mar Aràbic he compartit amb ell tot el que he anat vivint aquests dies. Un gran final de viatge.

L'altra cara de la pel.licula

2008-10-06T15:54:00.000+02:00

Avui m'he estat llegint el bloc i veig que li fa falta el component de les coses "lletges" dels indis. Segurament faig un exercici de generalització massiva, però hi ha una part que penso que també explica la realitat.
L'espiritualitat és un dels elements bàsics d'aquest país, i com a tal també és aprofitada per treure coses dels turistes. Quan t'estan venent la moto son les persones mes simpàtiques del mon, un cop veuen que de tu no en trauran res passen a ser antipàtics i fins i tot t'insulten amb un simpàtic "pakistan". Sempre intenten prendre't el numero i te'l prenen, ens tenen molt clitxats i saben exactament amb quines paraules enredar-te en funció de l'aspecte que fas. Una de les enredades que els agrada utilitzar amb mi és dient-me: "ets una bona persona, se't veu a la teva mirada, tens un bon esperit, un bon karma, ets una dona forta, tu i jo ja som amics. Però et veig tensa, estàs tensa, necessites un massatge?", en general son homes els que m'ho diuen, és clar. Una altra enredada és als voltants de llocs sagrats, et demanen 200 rupies per ajudar als mes pobres, en cas que no ho facis no tindràs un bon karma. Quan els demanes una cosa i ells no en poden treure cap profit, les indicacions que et donen son les mínimes i sense cap mirament continuen jugant a cartes a l'ordinador. Els indis son molt competitius i molt gelosos, quan et descobreixen no volen compartir-te amb ningú mes, passes a ser de la seva propietat d'una manera exagerada. Tambe son molt impacients i mai respecten les cues. Tant els homes com les dones escupen gargalls a qualsevol racó i moment, i tenen les dents molt brutes perquè es passen el dia mastegant no se ben bé què d'un color ronyós, es tiren rots quan els saludes i els homes es rasquen els ous mes assíduament que els catalans.
Malgrat tot això, de debo que son persones extraordinàries, quan algú te l'ha fotut i entres en una etapa de plena desconfiança, no saps ben bé perquè, però apareix una altra persona a la teva vida per la qual dius: "val la pena tornar-los a donar una oportunitat!"

Kolkata

2008-10-04T11:56:00.000+02:00

Vaig agafar un tren de nit des de Varanasi per arribar a Kolkata. No se ben bé que m'atreia, però des d'abans d'arribar a l'India, tenia clar que volia arribar a Kolkata. Quan es va fer de dia, des de la finestra del tren vaig veure de seguida un paisatge molt mes tropical que el que havia vist fins llavors.
Kolkata, i Bengala en general, son les zones mes "rebels" de l'India, els anglesos ja ho van tenir clar i els van treure la capitalitat. La primera sensació (dins el context on m'estic movent, és clar) va ser d'entrar a una ciutat molt mes occidentalitzada que la resta, una ciutat molt mes fàcil i agradable, mes culta. És una ciutat amb una classe mitjana tradicionalment activa i present en molts àmbits.
Avui he anat a treballar amb els pobres dels mes pobres, aquells que no tenen res de res, he anat a una de les cases que va fundar Teresa de Calcuta i m'he passat al mati netejant roba, donant de menjar i conversant amb les dones acollides. M'hi estaré tots els matins mentre visqui a Kolkata. L'experiència és perfecta: les mirades i els somriures d'aquestes dones... Son dones que vivien al carrer abandonades, moltes han estat atropellades pels cotxes mentre dormien, d'altres cremades un cop el seu marit es va morir... Nomes acullen persones miserables dins la misèria, aquelles que no tenen cap vincle familiar enlloc del mon. Ha estat un dia molt bonic.

Varanasi

2008-10-02T17:04:00.000+02:00

Varanasi m'ha semblat la ciutat mes bruta on he estat i resulta que és la mes santa de l'India. El que mes m'ha impressionat ha estat veure enmig dels carrers del mercat processons de gent amb els seus morts a braços portant-los cap a cremar o a tirar-los al riu Ganges. Al vespre hem agafat un petit vaixell que ens ha portat a veure el crematori. M'ha sorprès que enmig de tots els familiars dels morts no hi hagués dones, doncs es veu que no hi podem entrar per dues raons: la primera és perquè quan es va morir Shiva, la seva dona Sita es va tirar al foc en el moment del seu crematori; i la segona perquè plorem i llavors la flama no serveix de res, esta absolutament prohibit plorar en el crematori.

Kajuraho: amor i guerra

2008-10-01T16:49:00.000+02:00

Quan practiques sexe és l'unic moment en el que tens la ment realment buida i mes a prop de Deu pots estar i, per tant, mes a prop del nirvana. Els catòlics ens ho podríem replantejar, no? A Kajuraho hi ha uns dels temples amb les figures eròtiques mes importants del mon fetes entre el segle X i XII, em costa d'entendre com van poder construir allo i donar tanta expressivitat a segons quines figures. Amb aquesta foto ja esta tot dit. Qui sigui capaç de fer aquesta postura te premi assegurat.

Taj Mahal, experiencia estètica

2008-09-28T13:34:00.000+02:00

Recordo a la universitat que el professor Antoni Mari ens va parlar de l'experiència estètica. Ahir quan vaig veure el Taj Mahal des de la terrassa de l'hotel on m'estic, de seguida vaig notar que allò era exactament el que ens intentava explicar. És la sensació que no hi ha suficient aire per respirar, de debo, el Taj es sublim. Nomes recordo tenir també aquesta sensació quan vaig veure el Duomo de Florencia.
Avui m'hi he passat 8 hores, m'he despertat a les 5 del mati per contemplar-lo mentre sortia el sol i després he anat a visitar-lo. He fet una migdiada de 2 hores a la cara nord, els fengshuistes diuen que es la que te mes energia, el que és encantador de l'India és que pots dormir i estirar-te a qualsevol racó que et vingui de gust, entre la calor i que molta gent no té casa, és una acció molt quotidiana.
El Taj és el símbol de l'amor i sembla que Agra és la ciutat mes romàntica de l'India, i de seguida es nota, mai m'havien tirat tants piropos com aquí: "el Taj Mahal és molt bonic, però tu encara ho ets mes".
Això de l'India cada dia és millor.

Ganga River

2008-09-27T16:32:00.000+02:00

Arribo a Rishikesh, travesso el pont de Ram Kula i estic sobre el riu Ganges. Ostres... te una forca!!! Em va deixar meravellada. L'endema al mati em vaig dedicar a estar-me hores i hores a un gath deixant que passessin les coses: una conversa amb una familia que venia a purificar-se; un bon bany de peus (encara no m'atreveixo a banyar-m'hi sencera); els nanos demanant-me rupies; una vaca que semblava que m'estigues protegint d'alguna cosa; pero el millor de tot va ser la conversa amb unes dones que estaven assecant els seus sharis despres d'un bon bany purificador, no em va fer falta saber indi per comunicar-m'hi. De veritat que aquest riu s'ha de veure una vegada a la vida, com a minim...
Rishikesh esta ple d'ashrams, de ioguis i de gent que es dedica a pregar per tota la humanitat. Hi ha una part de tot aixo que pot ser molt interessant, pero el turisme fa de barrera i dificulta coneixer-ho amb sinceritat.

La lluita amb els animals II

2008-09-25T15:20:00.000+02:00

Tot allo d'ahir nomes era una introduccio al perillos mon dels animals. Quan vaig arribar a la nit a l'habitacio va ser terrible, es passejaven escarbats pel meu llit!!!! I despres van apareixer uns animalets voladors llefiscosos. La veritat es que em vaig haver de muntar una barricada antinsectes que flipes: relec, mosquitera, llencols, cordills... I avui els micos m'han atacat tambe, l'unic animal que em protegeix es la vaca.

La lluita amb els animals

2008-09-24T16:28:00.000+02:00

Des que estic per aquí que encara no havia aparegut cap escarbat al meu viatge. Doncs avui ha estat el dia. M'estava dutxant a plena consciencia quan de cop he vist aquella cosa negra al terra. Passant absolutament dels preceptes religiosos indus, he agafat un pot i l'he esclafat sense pensar-m'ho ni un moment. Potser ha pagat la culpa que no tenia, però és que ahir els mosquits em van matxacar viva, no paro de rascar-me en tot el dia i necessitava desfogar-me. Segurament estava predestinat a aquest final i ja es deu estar reencarnant en algun altre esser viu.

Shimla, la vida quotidiana

2008-09-23T08:30:00.000+02:00

Shimla, la capital d'Himachal Pradesh. Una ciutat que ni m'imaginava que m'hi aturaria, no m'he trobat cap turista que en parles. Es una ciutat on es veu clarament el vestigi colonial britanic, avui he anat a esmorzar a l'Indian Coffe House, ple de senyors indis parlant, homes de negocis d'estetica britanica en un espai a l'estil Circol Catolic de Badalona. Aqui he descobert la vida quotidiana d'una ciutat rica, no massa diferent al nostre quotidia, nomes que aqui la majoria de gent passa pel temple abans d'anar a l'escola o a treballar. I jo he fet el seguent: comprar el diari (l'Indian Express que es en angles) i llegir-lo asseguda a un banc de la placa; visitar la biblioteca municipal fullejant alguns llibres i mirant com els organitzen; fer una volta per l'ajuntament passejant-me per les taules plenes de paperassa, impressionant la burocracia que tenen; escoltar els bombers del parc central de l'estat com m'explicaven la darrera operacio salvament despres de les fortes pluges que havien fet caure uns arbres sobre el mercat tibeta; i anar al cinema i aguantar fins el final una pel.licula de Bollywood, tenia alguns elements molt graciosos, pero era tan dolenta.
I ara si que ja em sembla que fa molt temps que estic per aqui, ara ja comencare a baixar mes cap al sud, on impera el caos i la calor, pero aqui dalt hi tinc massa fred (potser m'acabare menjant aquestes paraules).

Free Tibet

2008-09-20T16:01:00.000+02:00

Porto gairebé tres dies a McLeod Ganj. És el poble on hi ha la residencia oficial del govern tibetà a l'exili, on viu el Dalai Lama. Aquesta zona és molt tranquil·la: muntanyes, fred, pocs vehicles... Un paisatge completament diferent al que he vist fins ara. Ahir vam visitar les escoles i cases d'acollida dels refugiats, estan organitzades d'una manera exemplar. La lluita per la supervivència com a poble és el que dóna sentit a la seva existència actual, per això em sembla que la implicació en els projectes comunitaris és tan alta. M'encantaria que els mestres catalans parlessin amb tanta motivacio de la tasca que es fa a les nostres escoles com ho va fer ahir la noia que ens va acollir. I avui m'he passat una bona estona al monestir amb els monjos tibetans, he estat parlant amb una monja molta estona, m'hauria agradat molt poder anar al monestir on viuen elles, però crec que ja no tindre temps. Aquí passa com amb la majoria de coses: les dones queden menys visibilitzades i a voltes les descobreixes massa tard. Ni el budisme se n'escapa d'aquest fet.
A aquestes altures del viatge les emocions comencen a fer el seu efecte, la capa protectora que portava els primers dies va caient de mica en mica, hi ha coses que ja em molesten, el temps comença a relativitzar-se, confonc el dia de la setmana que som i alhora també noto que tot m'esta passant massa ràpid. La sensació que sóc una tastaolletes és constant aquí, tot és tant, tant, tant... que és impossible d'abarcar. Em sembla que m'hi haure d'anar acostumant.

El Temple Daurat

2008-09-17T16:55:00.000+02:00

Ahir vam arribar a Amritsar després de mes de 7 hores en tren. El tren ja és tota una aventura, però vaig acabar bastant cansada. Em pensava que a Amritsar tot seria una mica mes tranquil, que el caos circulatori i el soroll disminuirien, però no! No ha estat així, Amritsar és una ciutat india i no pot decebre'ns i escapar-se del caos com si res. Amritsar esta a la província del Punjab (d'on son molts dels indis que viuen a Barcelona), és el territori on hi viuen la major part de sikhs. Aquí hi ha el Temple Daurat, un lloc de pelegrinatge impressionant, milers i milers de persones hi venen cada dia. Aquest temple acull de manera gratuïta tots els peregrins siguin de la religió o nacionalitat que siguin i nomes accepten donatius. Els menjadors comunitaris son enormes, ahir vaig anar-hi a sopar, però el menjar d'aquí m'esta costant molt i vaig haver de fer un sobresforc per acabar-me l'arros. També estic dormint a les habitacions d'acollida, hi fa una mica de calor, els llits son una mica durs i ens visita un petit ratolinet, però esta forca net, la veritat és que podria ser molt pitjor. Entrar al Temple em serveix de refugi, és un lloc molt tranquil on s'hi respira molta clama, i això -us ho asseguro- és un be molt preuat per una estrangera com jo enmig de l'India. El mes curiós de tot plegat és com poden tenir aquests espais de pau al costat del caos mes extrem, em costa molt d'entendre aquest contrast.

Meeec, meeec, ja soc aqui!!!!

2008-09-14T14:44:00.000+02:00

A aquests teclats no hi trobo ni els accents ni la c trencada i l'amo del ciber no m'ajuda gaire...

Aquest es el soroll per excel.lencia de l'India: meec, meeec, meeec. La botzina de qualsevol vehicle, es un no parar.
Despres d'estar 24 hores entre avions i aeroports i de suportar tres aterrissatges (que per les persones que tendim al mareig no son gaire agradables), he arribat a Delhi. La parada a Mumbai ha estat molt maca, l'Amin m'ha vingut a buscar a l'aeroport i m'ha portat a esmorzar a casa la seva mare, viu amb la seva filla a una petita xabola a un barri dels voltants de l'aeroport, tot molt escas, pero m'han preparat un esmorzar de reina! Amb l'Amin em retrobare la darrera setmana i estarem junts coneixent Mumbai. A Delhi dormo a un hotel de la zona del Pahar Ganj, em sembla que es prop del centre, pero encara m'he d'orientar i ubicar-me perque fa massa poquet que he arribat.
Ahir hi va haver un atemptat a Delhi mateix, pel centre, la veritat es que des d'aqui em costa d'entendre ben be que passa, segurament des de Badalona em seria mes facil informar-me'n, ja es curios, oi?
Doncs res, amb ganes de tot plegat.

Cap a l'Índia

2008-09-13T02:18:00.000+02:00

Me'n vaig a dormir que d'aquí menys de 4 hores m'he d'aixecar per agafar el vol cap a Mumbai. El dia esperat ja ha arribat i ara mateix em costa una mica de creure. En aquests moments tan sols tinc una por: adormir-me demà al matí.

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Lluís Llach

Pànic i llibertat

2008-09-02T17:51:00.000+02:00

Ja he tingut la primera conversa amb un indi (per telèfon i en anglès!!!!). Es diu Amin i és de Mumbai. Sembla que és un gran contacte per descobrir aquesta ciutat el més semblant a com la viuen ells mateixos, ja veurem... I ara mateix tot apunta que quan arribi agafaré un vol el mateix dia cap a Delhi.
Puc traçar el trajecte que vulgui a cada moment.

Illes acollidores

2008-08-15T14:50:00.000+02:00

Ja torno a ser a Badalona, ahir van començar les festes i em retorbaré amb els meus amics. Aquests dies a les Illes han estat perfectes, perfectes. Formentera és el paradís dels Països Catalans, no em pensava que m'agradaria tant. La comissió de festes de Santa Maria va convidar en Tomeu a fer la xerrada Un full de ruta per a la llengua catalana a les Illes Balears i vam aprofitar per estar-nos-hi uns dies més disfrutant de les platges, el menjar i les postes de sol. La fama de multitud d'italians és certa, però tot i ser tan petita hi ha racons d'absoluta solitud on només hi trobes sargantanes que et passen pel damunt si estàs fent la migdiada sota un pi. Res, un racó fantàstic on m'hi he passejat ben feliç pentinada amb dues trenes i un vestidet de platja.
I Mallorca també està plena de racons, les carreteretes d'interior són xulíssimes i hi ha cales on hi pots estar sola, la fama dels alemanys és molt relativa, realment si volem podem fer creure tòpics que no responen a la realitat, que sempre és més complexa i més interessant. El dimecres vaig anar al concert d'Antònia Font i Obrint Pas que s'organitzava en contra el tancament de Som i Serem Ràdio al poble de Porreres. Em va sorprendre la poca eufòria d'Antònia Font, a mi m'agraden molt, però en el concert ni els mallorquins ni el grup van mostrar massa emoció, només la cançó de Weah Yeah va despertar una mica els ànims, potser és que des d'una visió principatina m'esperava un esclat de bogeria.
Res, que molt i molt bé. L'acolliment ha estat immillorable, no sé si és el caràcter dels mallorquins o el ritme que imposa la insularitat, però m'he sentit més que com a casa.

Escapada a Mallorca

2008-08-08T11:48:00.000+02:00

Avui a la nit marxo cap a Mallorca, a casa el meu amic Tomeu. Serem dos dies a Formentera, mai hi he estat, però fa la pinta d'haver-hi massa gent en ple mes d'agost. Ja tinc ganes de descansar, sobretot avui, que he començat el dia d'una manera pèssima, pèssima: m'he oblidat les claus de casa i de retruc les de la feina, espero que els veïns dels meus pares no estiguin de vacances, si no, no sé com aconseguiré unes còpies. El curiós del cas és que ahir em va passar el mateix.

Llegint el magazine de la Lonely Planet

2008-08-06T10:23:00.000+02:00

Em vaig comprar el darrer número de la Lonely Planet perquè està dedicat a l'Índia del Nord. Cada cop que llegeixo un reportatge em pregunto per què només m'hi estic un mes, crec que un mes serà un petit tastet. També tinc una miqueta de por...

El primer dia

2008-08-01T15:41:00.000+02:00

Acabo d'obrir-me un bloc per primera vegada. El 13 de setembre me'n vaig un mes a l'Índia i em ve de gust escriure al bloc les coses que vaig vivint. No sé... potser no l'utilitzaré massa.